Un debat insípid

1640128-34800399-2560-1440Dimarts va tenir lloc l’esperat debat entre els quatre aspirants a la presidència del Barça. La data estava marcada en vermell en els equips de les candidatures, gairebé com l’acte central de campanya i com una gran oportunitat per donar un tomb a les enquestes que estan circulant aquests dies.

Un dels principals efectes col·laterals d’un debat d’aquestes característiques és la generació d’opinió als mitjans de comunicació i xarxes socials sobre l’hipotètic vencedor. Com passa habitualment, si fem un repàs general als mitjans o a les xarxes socials les conclusions són contradictòries i poc coincidents.Amb una contundència que, en moltes ocasions, em sembla pretensiosa s’atorguen notes i es llancen afirmacions sobre el guanyador o guanyadors que no ajudarien a un extraterrestre a fer-se una idea clara sobre l’autèntic triomfador del debat. En aquest sentit, el primer punt sobre el qual valdria la pena reflexionar té a veure amb les «regles de joc» que estableixen l’hipotètic guanyador. Com no existeixen, tothom  interpreta lliurement les seves pròpies regles per determinar el candidat que va sortir millor parat. En qualsevol esport està sotmés a un reglament que permet establir el guanyador i perdedor de qualsevol contesa. Si malgrat aquest marc establert, moltes vegades es genera polèmica i punts de vista trobats, com no es van produir resultats antagònics si cada «opinador» avalua segons els seus propis criteris?

Els debats generen sensacions, influenciades sense cap dubte pel grau d’afinitat i la proximitat amb els punts de vista dels contendents i, per tant, resulta realment complicat objectivar fins a la seva màxima expressió.

Dit això, em permetré el meu propi anàlisi, que com qualsevol altre, mai podrà ser 100% objectiu, ja que la imparcialitat és un valor que no va associada a l’essència de l’ésser humà. Per començar, la sensació general és que es va tractar d’un debat insípid, previsible i avorrit. D’entrada la posada en escena ja em sembla poc atractiva. És indispensable anar a un debat d’aquestes característiques amb un vestit gris? S’han d’aplicar sempre els mateixos blocs i atorgar aquest toc tan protocol·lari al discurs dels candidats? Penso que seria convenient fomentar més debat i atorgar menys espai al discurs precuinat, que produeix una sensació de rigidesa i de molt poca naturalitat. Poso en dubte que la millor manera d’arribar als socis sigui sota la fórmula actual, sobretot, tenint en compte que aquests aficionats, segueixen un espectacle que es dirimeix en pantalons curts i qué es regeix per un «argot» molt més proper al llenguatge de carrer que a l’acadèmic.

Pel que fa al contingut, no entraré en anàlisis profundes (hi ha infinitat d’espais que ja ho han fet) però la sensació general és que va aportar poc a la campanya. En definitiva, res de nou,  pràcticament res que no es pogués preveure i que no hàgim sentit fins a la sacietat per boca de qualsevol dels candidats durant tots els dies de la pre i la campanya. Malgrat això i de les meves reticències a atorgar sentències absolutes, em permetré el meu propi 1X1 final sense més pretensió que expressar les sensacions que, a títol personal, em va deixar el debat.

Començarem per Bartomeu, qui considero que va sortir bastant ben parat. A priori tenia poc a guanyar ja que és evident que l’oratòria no és el seu punt fort i que el previsible 2 o 3 contra 1, podia posar-lo en algun embolic important. Tot i això, no sé si per incapacitat dels seus opositors o perquè realment va treballar molt bé el debat, la conclusió és que va perdre poc en una contesa per la qual semblava sentir pànic. Sense estar especialment còmode es va permetre fins a un enginyós atac amb el tema dels programes electorals. Pel que fa a Laporta, tinc la sensació que va perdre una bona oportunitat. El seu inqüestionable carisma i l’excel·lent poder de confrontació feia que partís com el possible gran triomfador de la vetllada. S’esperava d’ell algun cop d’efecte o la capacitat per portar el debat cap a algun rumb no previsible. No obstant això, la sensació és que l’expresident ha deixat aquesta campanya únicament a expenses de la seva capacitat de seducció, un element que sembla insuficient per enfrontar-se a un president avalat per l’èxit esportiu. Benedito va anar de menys a més, va començar més aviat fluix i es va quedar clarament al marge de la polarització inicial, però es va anar creixent i a la segona part va liderar de manera molt contundent la discussió sobre Qatar. És evident que compta amb una proposta molt treballada durant tots aquests anys, però li falta alguna cosa, potser concretar missatge i un cert aire de grandiloqüència a l’hora de proposar la manera de dirigir una marca global de la dimensió del Barça. Finalment, Freixa, per a molts la sorpresa agradable del debat, a la meva manera de veure dels més lúcids amb un discurs coherent i sense ficar-se en el fang. Això sí, partint de la base que el seu paper, excepte sorpresa majúscula és d’outsider i que el seu posicionament en aquestes eleccions és difícil d’entendre per a la majoria de socis.

Per finalitzar, m’hagués agradat veure a Jordi Farré en aquest debat, les idees i aire fresc que va esbossar en la pre-campanya em sembla que haguessin pogut trencar amb la sensació de rigidesa i previsibilitat que ens va deixar la trobada.